CFP Dia 3: Drewen is coming (this is real!)

És un fet que entrarà a formar part de la nostra particular història Pompeiana (de Pompeu, no de Pompeia). Allò que semblava totalment impossible sembla que s'ha convertit en una realitat palpable.

El fort i desconcertant so del mòbil del Ramon ens desperta d'un sobresalt (si en aquell moment hagués sabut que m'emprenyaria tots els dies següents a diferentes hores intempestuoses l'hagués tirat per la finestra :OP) vora les 10:30; l''Andreu ja era a l'estació de tren. Però alerta, aneu amb compte, ben aprop hi ha qui us vigila... vull dir, tal com havia previst i no em vaig cansar de repetir el dia anterior, alser dia 11 (Diada de Catalunya) no hi ha altre bus Puigcerdà-All que el de les 7:30 del matí, així que vam (van) haver d'organitzar l'expedició de la Comunidad del Anillo, ja que jo, que em vaig passar la nit anterior estornudant, em vaig llevar amb febre com feia alguns anys que no em passava; espero que no duri més d'un parell de dies – vaig pensar (i, afortunadament, encertar).

Aquest 3r dia té poca cosa que jo us pugui narrar, vau ser vosaltres els qui estàveu de gresca per Puigcerdà mentre jo em vaig quedar al llit fins l'hora de dinar i després migdiada i tot; inusual en mi. El fet més destacable va succeir a primera hora de la tarda: la mare del Ramon imitant-lo quan el va trucar i ell deia allò de “Mare, mare, coi mare! Escolta'm mare, coi!”; impagable.

Quan la Comunidad del Anillo + gollum van ser de tornada vam organitzar unes partides al Smash Bross (pràcticament les úniques en tota la CFP) amb tot el que això comporta: odi a Link i per extensió a l'Andreu; el maleït ou del Yoshi, que dóna pel sac tant al Mario Kart com al Smash i d'on va sortir la frase que m'acompanyarà per la resta dels meus dies, molt em temo: ja estàs?; vacilades de l'Alan intentant guanyar amb els Ice Climbers,... i després dieu que no voleu jugar, ja us val! També vam acabar el Metal Gear: Twin Snakes, així que escriuré les dues frases del how to que ahir no vaig incloure a les cròniques:

-Primero, mi culo, luego mis ojos, ¿y después?

-En el campo de batalla uno nunca piensa en lo que viene luego.

La nit, o més ben dit matinada, va acabar amb el Ramon i l'Alan jugant al King of Fighters mentre la resta dormíem "plàcidament" a les habitacions. I què va succeir llavors? Doncs que l'avorriment els va dur a indagar les dues bobines de jocs a la recerca del que pogués ser més cutre. I què van trobar? El Saint Seiya 1 de PS2, tremendament cutre i més lent que una tortuga coixa; però ells això encara no ho sabien... El que realment els va enganxar va ser el descobriment de que les veus es podien posar en francès, de tal manera que el visionat de les llargues intros entre combat i combat, on s'explicava tota la trama de la història, es va convertir en un festival de partir-se la caixa. La resta d'història d'aquest joc la coneixeu... i si no ja la llegireu per aquí ;O)